Isabel Clara-Simó, escriptora
Vet aquí un mot tabú en moltes cultures i en molts àmbits geogràfics, fins i tot en determinades zones d’un país desenvolupat i amb llibertats com Estats Units. Voldria per això explicar alguns conceptes sobre l’avortament, i mirar de fer front a alguns dels prejudicis que l’envolten.
En primer lloc, les dones pro-avortistes, de fet, no estem ni estimulant ni propagant l’avortisme. L’única cosa que defensem és la despenalització de l’avortament, que és del que tracten totes les lleis avortistes . A cap dona no li agrada avortar; la pregunta però és: ha d’anar a la presó, la dona que ha avortat? Nosaltres pensem que no. Perquè l’avortament no és ni un luxe ni un caprici, sinó fruit d’una necessitat. I és per això que no sols volem la despenalització de l’avortament, sinó la seva inclusió en la Seguretat Social.
En segon lloc, les feministes defensem que l’úter d’una dona és de la seva propietat, com ho és el seu fetge o el seu cor. Que les esglésies, els juristes o els governs hagin manipulat la realitat per fer veure que l’úter d’un a dona no és d’ella sinó de tothom és una indignitat. La dona, esdevinguda el vas reproductor de l’espècie, ha estat obligada a cedir la seva força reproductora a la societat. I això és una usurpació. Només la dona pot decidir sobre el seu cos i, per tant, sobre la seva reproducció.
En tercer lloc, l’església catòlica i les organitzacions catòliques del seu voltant s’afanyen a titllar d’assassina i criminal la dona que avorta, perquè, diuen, ha matat un ésser humà. I això és fals: un embrió no és un ésser humà, com un pinyol de préssec no és un préssec. I no sols això sinó que, quan l’avortament es produeix per causes espontànies, cap capellà bateja el fetus, ni l’enterrament és dins del cerimonial catòlic. En què quedem, doncs? Quan l’avortament és espontani, el fetus ja no és una persona?
En quart lloc, la realitat és la que és, i resulta que el nombre d’avortaments en una societat com la nostra roman invariable, tant si és permès, i per tant amb garanties higièniques, com si és clandestí o practicat en països en què és legal. La realitat és la que és, repeteixo. I si el nombre d’avortaments és tan alt, caldria esbrinar per què, en comptes de llançar anatemes. A la realitat no se la renya, sinó que se l’analitza. No podem tancar els ulls, per exemple, davant l’evident relació entre el nombre d’avortaments i la pobresa o la marginació.
En cinquè lloc, hom ha parlat i parlat sobre els embarassos adolescents, i l’església ha exclamat que una “nena” (tot i que la fisiologia ens mostra clarament la diferència entre una nena i una dona) no pot decidir per si sola avortar, sense el consens de la família. La reacció de la família, però, pot ser violenta; o es pot donar la paradoxa que sigui la seva mare o el seu pare qui insisteixi en l’avortament. En definitiva: direm que és massa nena una noia de quinze anys per decidir l’avortament però és prou gran per ser mare?
I una darrera consideració: hom ha observat, dades en mà, que no coincideix la població antiavortista i la població natalista.
I és que la moral (conjunt de normes socials) no és el mateix que l’ètica (conjunt de valors que precisament s’han construït històricament contra els moralitats vigents). De vegades, es contradiuen i tot. Com aquesta gent que clamen contra l’avortament i contra els anticonceptius però que tenen, com a mitjana, el mateix nombre de fills que la resta de la societat .
Vet aquí un mot tabú en moltes cultures i en molts àmbits geogràfics, fins i tot en determinades zones d’un país desenvolupat i amb llibertats com Estats Units. Voldria per això explicar alguns conceptes sobre l’avortament, i mirar de fer front a alguns dels prejudicis que l’envolten.
En primer lloc, les dones pro-avortistes, de fet, no estem ni estimulant ni propagant l’avortisme. L’única cosa que defensem és la despenalització de l’avortament, que és del que tracten totes les lleis avortistes . A cap dona no li agrada avortar; la pregunta però és: ha d’anar a la presó, la dona que ha avortat? Nosaltres pensem que no. Perquè l’avortament no és ni un luxe ni un caprici, sinó fruit d’una necessitat. I és per això que no sols volem la despenalització de l’avortament, sinó la seva inclusió en la Seguretat Social.
En segon lloc, les feministes defensem que l’úter d’una dona és de la seva propietat, com ho és el seu fetge o el seu cor. Que les esglésies, els juristes o els governs hagin manipulat la realitat per fer veure que l’úter d’un a dona no és d’ella sinó de tothom és una indignitat. La dona, esdevinguda el vas reproductor de l’espècie, ha estat obligada a cedir la seva força reproductora a la societat. I això és una usurpació. Només la dona pot decidir sobre el seu cos i, per tant, sobre la seva reproducció.
En tercer lloc, l’església catòlica i les organitzacions catòliques del seu voltant s’afanyen a titllar d’assassina i criminal la dona que avorta, perquè, diuen, ha matat un ésser humà. I això és fals: un embrió no és un ésser humà, com un pinyol de préssec no és un préssec. I no sols això sinó que, quan l’avortament es produeix per causes espontànies, cap capellà bateja el fetus, ni l’enterrament és dins del cerimonial catòlic. En què quedem, doncs? Quan l’avortament és espontani, el fetus ja no és una persona?
En quart lloc, la realitat és la que és, i resulta que el nombre d’avortaments en una societat com la nostra roman invariable, tant si és permès, i per tant amb garanties higièniques, com si és clandestí o practicat en països en què és legal. La realitat és la que és, repeteixo. I si el nombre d’avortaments és tan alt, caldria esbrinar per què, en comptes de llançar anatemes. A la realitat no se la renya, sinó que se l’analitza. No podem tancar els ulls, per exemple, davant l’evident relació entre el nombre d’avortaments i la pobresa o la marginació.
En cinquè lloc, hom ha parlat i parlat sobre els embarassos adolescents, i l’església ha exclamat que una “nena” (tot i que la fisiologia ens mostra clarament la diferència entre una nena i una dona) no pot decidir per si sola avortar, sense el consens de la família. La reacció de la família, però, pot ser violenta; o es pot donar la paradoxa que sigui la seva mare o el seu pare qui insisteixi en l’avortament. En definitiva: direm que és massa nena una noia de quinze anys per decidir l’avortament però és prou gran per ser mare?
I una darrera consideració: hom ha observat, dades en mà, que no coincideix la població antiavortista i la població natalista.
I és que la moral (conjunt de normes socials) no és el mateix que l’ètica (conjunt de valors que precisament s’han construït històricament contra els moralitats vigents). De vegades, es contradiuen i tot. Com aquesta gent que clamen contra l’avortament i contra els anticonceptius però que tenen, com a mitjana, el mateix nombre de fills que la resta de la societat .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada