Pàgines Centre d'Informació i Recursos per a les Dones

30 de març 2011

La historia de Elize, cada 26 segundos en Sudáfrica



Escrit per Lali Cambra

Elize September se dirige a su casa en Mitchell´s Plain (Ciudad del Cabo) desde el barrio de Bellville, después de una entrevista de trabajo satisfactoria. Con 21 años y largo tiempo en el paro, tiene esperanzas. Viaja en un minibús-taxi, las furgonetas compartidas, el transporte más usado en Sudáfrica. A las doce del mediodía de un viernes, Elize no duda en subir al vehículo pese a que éste va casi vacío, sólo el conductor y otro pasajero que se sientan delante. Tras unos minutos en la carretera, el pasajero se agita: dice que se ha equivocado de minibús, de trayecto. Discute con el conductor a voz en grito. Saca una pistola.  

Las estadísticas en Sudáfrica sobre violencia contra mujeres y niños marean por su magnitud: se habla de una mujer violada cada 26 segundos, una mujer asesinada cada seis horas, seis veces más que la media global. Aún así, nadie tiene claras las estadísticas. Lo que sí es evidente es que desde el final del apartheid, en 1994, las agresiones sexuales denunciadas se han disparado hasta revelar una epidemia. En 1994, se denunciaron a la policía 44.571 violaciones. En 2006, la figura llegó a 53.000. Las últimas figuras facilitadas por la policía, -criticadas porque bajo el epígrafe de “delitos sexuales” se mezclan agresiones sexuales y, por ejemplo, desmantelamientos de burdeles-, ascienden a 68.000.

Elize se hace pequeña en el asiento trasero. El pasajero, irascible, parece estar drogado y el conductor procura apaciguarle. De poco sirve. “De repente salta atrás, a mi lado y me pone la pistola en la cintura. Coge el bolso, saca el poco dinero que lleva y el móvil. Por un momento pienso que con eso acaba, que con robarme se quedará tranquilo”. No va a ser tal.

Las cifras son todavía más inaprensibles con la estimación de que sólo una de cada nueve violaciones se denuncian a la policía. Un estudio de 2009 del Consejo de Investigaciones Médicas, (MRC, en inglés) con entrevistas anónimas a cerca de dos mil hombres de entre 18 y 49 años de dos provincias diferentes, reveló que uno de cada cuatro habían violado en el pasado reciente y, entre éstos, que la violación no fue un único episodio: habían agredido a más de una mujer. Uno de cada diez había participado en violaciones en grupo. La mayoría de ellos se habían iniciado en la agresión sexual a temprana edad.

El pasajero dirige al conductor a un campo de tiro en las afueras de la ciudad. “Me obliga a ir a los asientos del fondo y a quitarme la ropa. Me viola. Yo no puedo respirar, sólo pienso en el conductor que toma fotos con el móvil. No lo entiendo. Por un momento hasta pienso que me quiere ayudar, que las fotos servirán para luego denunciar a la policía”, Elize explica en voz baja pero firme.
Las organizaciones feministas y en contra de abusos contra mujeres y niños coinciden: no hay una sola razón que explique porqué Sudáfrica es el país que en tiempos de paz registra más agresiones sexuales del mundo. “Se puede aludir a la teoría de Frantz Fanon: un país colonizado, brutalizado, en el que los oprimidos acaban emulando a sus opresores; se puede aludir a la represión violenta y disgregación familiar del apartheid; a que vivimos en una sociedad terriblemente patriarcal que se ve amenazada; a la persistencia de estereotipos referentes a lo que se espera de un niño y de una niña; a comunidades pobres, con mucho desempleo, drogas y alcohol”, argumenta Shiralee McDonald, responsable de Rape Crisis.

El pasajero conmina al conductor a ir a la parte de atrás. “Y le anima a que me viole. El hombre se me sube encima, hace ver que pasa algo, pero no hace nada. Sigo confusa, sigo sin poder respirar”. No cuela. El pasajero insiste. “Vuelve a encaramarse encima y hace ver que acaba, no sé, ya no entiendo nada”. La abandonan cerca de una gasolinera, desde donde Elize pide ayuda para llamar a su padre.
Elize mira a los ojos, sonríe mucho, excepto cuando narra su historia de forma mecánica, factual. La ha repetido con frecuencia, sigue acudiendo a terapia a la casa victoriana donde Rape Crisis tiene su sede en Ciudad del Cabo. Tiene un bebé regordete, poco más de un año, que pasa de mano en mano, de regazo en regazo de las mujeres de la organización. Desde el patio de la casa, donde hablamos, se le oye reir y gorjear como un gorrión. Elize no tiene vergüenza, ha aprendido, me dice, que no es culpa suya que la violaran, "repasaba en mi cabeza lo sucedido, me culpaba por haber subido a un minibús-taxi vacío, ha requerido tiempo y terapia". Elize me pide que no salga su cara en las fotos y casi se disculpa por ello: "no tengo vergüenza, pero tampoco es algo por lo que quiero salir en los periódicos, no es algo bueno".

Sheryl McDonald recuerda que la poca atención en las comisarías, la larga espera para el juicio (en caso de detención), acaba por victimizar más a las mujeres: "necesitamos más apoyo a las víctimas. Necesitamos, sobre todo, mucha educación en las escuelas”.

Y en las escuelas es donde también se gesta la violencia. En noviembre de 2010 una niña de 15 años era violada por dos compañeros en un instituto de Johannesburgo. La prensa se hizo eco de ello, así como de la grabación que hicieron los chavales en sus móviles, del hecho de que no sólo los profesores no lo denunciaron sino que se rieron con el vídeo -al que los críos llegaron a poner precio- o de que luego la niña confesó al juez que el acto fue consentido. La multitud de delitos no perseguidos en un solo acto hizo sonar las alarmas: los profesores no denunciaron, tampoco aquellos en posesión del vídeo, cuya venta es ilegal; las filtraciones a la prensa desde la judicatura son inadmisibles; el hecho de que el acto fuera consentido, según confesó luego la niña que dijo haber sido drogada, no supone que dejara de ser delito (y en Sudáfrica mantener relaciones sexuales, consentidas o no, con un menor de 16 años es delito y considerado violación y se llegó a considerar procesar a la chica también) y, sobre todo, no se protegió a la víctima ni su identidad. Pero el caso no sólo disparó las alarmas sobre la deficiencia de la acción judicial, sino también sobre la situación de violencia en las propias escuelas. Sólo en noviembre, tres casos de violaciones en diferentes colegios. “Necesitamos un plan de acción de tres años para combatir la violencia en las escuelas. Ahora sólo vamos de crisis en crisis, repitiendo los mismos errores”, decía en un comunicado Shaheda Omar de la Clínica Teddy Bear, contra el abuso infantil. “Desde muy temprana edad los niños aprenden que tienen fuerza física y poder colectivo, que comportarse de forma antisocial es, para los adultos, “ser niños”. De las niñas se espera que no sean violadas y de serlo la gente se pregunta qué hicieron para merecérselo. La prevención de la violación empieza en el hogar, en las escuelas y en las comunidades”, explica Rachel Jewkes, autora de la investigación del MRC.

Elize acudió inmediatamente a la policía. Fue al hospital y recibió tratamiento para evitar infección por VIH. Su familia la protegió. Su novio la animó a ir a la terapia en grupo para mujeres violadas. “Pero el caso de Elize es excepcional”, argumenta McDonald, “las trabas en la policía, el saber que sólo el 7% de las denuncias acaban en condena, el miedo a que se las culpe, que no haya ayuda terapéutica regulada, hace que las agresiones se silencien”.

El ataque a Elize fue en 2007. Desde el año pasado el conductor del minibús y el pasajero están en prisión. Llevaban años violando juntos. Que Elize sepa, diez mujeres más se sumaron a la causa contra ellos. Elize le preguntó a su asaltante porqué la violaba “me respondió que a él también le habían pasado cosas, como si se vengara”. El estudio del MRC revela que la mitad de los violadores habían experimentado acoso o humillaciones durante la infancia.

Shiralee McDonald cree que Sudáfrica requerirá de generaciones para superar la llamada guerra silenciosa contra las mujeres en el país. Aunque es una guerra cada vez menos silenciosa. Cada año, antes de las fiestas de Navidad, el país participa activamente en la campaña internacional de 16 días d e activismo contra el abuso a mujeres y niños y son cada vez más los hombres que se suman a la campaña, asqueados por los niveles de violencia. En 2006 se creó Sonke Gender Justice Network, una organización de hombres que pretende movilizar a "la mayoría de la población masculina del país que no usa la violencia". Sonke inició la campaña One Man Can, que llama a la acción individual de los hombres para luchar contra sexismo y abuso infantil, que llamar a ser padres y compañeros responsables y modelos sociales. Y funciona. Sólo un ejemplo: a raíz de un taller sobre papeles sexuales, género y violencia en el Eastern Cape, una de las provincias más pobres, un grupo de siete hombres decidió unirse a organizaciones que cuidan de huérfanos: delantal en ristre, hacen comidas, visitan a los niños en sus casas, lavan platos (el cuidado de la casa, de los niños y de los enfermos, tradicionalmente cae sobre las espaldas de las mujeres, sobre todo en las áreas rurales) y se han convertido en roles a seguir en la comunidad. Cambia, poco a poco.

"Sé que ésto irá conmigo, que hay días que sólo quiero llorar y que hubo días que me sentía culpable, pero también lo quiero dejar atrás". Difícil dejarlo atrás cuando la violencia se hace cotidiana. "La semana pasada, una niña de diez años de mi barrio, violada por un vecino. Lo cogieron, por suerte". Elize toma en brazos a su pequeño cuando se despide: "me da miedo su futuro, sí, pero él va a crecer con un buen padre, abuelos, tíos, con modelos de hombres y mujeres que seguir".

28 de març 2011

25 de març 2011

Presentació de l’aplicació per a mòbils de Dones en Xarxa


En una sala preparada per a la interactuació a través de les diferents xarxes socials i l’ús de les TIC per visibilitzar a les dones a la xarxa, va tenir lloc l’acte de presentació de la nova aplicació per a mòbils de Dones en Xarxa. L’elecció del Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison no va ser al atzar; és un espai simbòlic i de referència per a les dones catalanes.

Lourdes Muñoz, nova presidenta de Dones en Xarxa, va inaugurar l’acte i va explicar els principals motius que ens han dut a impulsar aquesta nova aplicació. Muñoz va destacar dues qüestions claus. La primera, que Dones en Xarxa té com a principal objectiu apoderar a les dones a través de l’ús de les TIC, impulsant així una major presència de les dones a Internet i fomentant la creació de continguts per part de les dones a la xarxa. "La idea és que la dona deixi de ser únicament una usuària de la xarxa i es converteixi en creadora de projectes TIC, generant els seus propis continguts”, va dir.

Així mateix, Dones en Xarxa "defensa la filosofia de l’ús del programari lliure, així com fer d’Internet una xarxa de ciutadania", va continuar. En aquest sentit, Muñoz va destacar la importància de les eines que permeten arribar a les fonts d’informació d’una manera ràpida, i que permeten interactuar i comunicar-se a la xarxa.

És per aquest motiu que "la nostra entitat dóna un nou pas endavant en la seva tasca visibilitzadora i difusora de les aportacions de les dones de Catalunya, i ho fa a través de les TIC", amb la creació d’aquesta nova aplicació mòbil per a iPhone, iPad, Android i Blackberry.

A l’acte vam comptar amb la participació de la blocaire Dolors Reig, autora principal de El Caparazón. Reig va destacar la importància de les xarxes socials per a la visibilització i la interactuació de les persones en termes generals. Internet, va dir, és un espai idoni per promoure continguts, posar en contacte projectes, persones, i generar noves formes de comunicació i d’innovació.

Una altra de les idees que van sorgir dins la seva exposició va ser el concepte d’Internet com a "web social" (educació 2.0, periodisme 2.0, política 2.0, marketing 2.0 i cultura 2.0), que tothom pot aprofitar i accedir de forma totalment oberta. D’altra banda, Reig va esmentar alguns dels punts forts de la xarxa, com ara: l’horitzontalitat d’aquesta, és a dir, l’accessibilitat en plena igualtat per tothom, persones, empreses, institucions, etc.; la capacitat d’interactuar i compartir coneixement; la diversitat de fòrmules per accedir a la xarxa a través de les diferents tecnologies: el mòbil, que s’està imposant com una de les més utilitzades; i la reputació digital, és a dir, la confiança/fiabilitat com un valor afegit, tant pel que fa a les fonts d’informació, com pels continguts i missatges que circulen per la xarxa.

Reig, que ha col·laborat amb molts mitjans de comunicació, va subratllar la importància de la imperant cultura del vídeo, especialment estesa entre els més joves, que són els nadius de la xarxa. La combinacio d’imatge i música ajuda a transmetre el missatge d’una forma més nítida, més propera i eficient. Va posar, com a exemple, el clip Etiquetas psiquiátricas de trastornos inventados.

Per acabar la seva intervenció, Reig va comentar que l’univers de les blogosferes està agafant molta força com a espai de comunitat on les persones, a part d’incorporar continguts, promouen el concepte de fer xarxa i d’innovació, sobretot pel que fa als creatius i creatives i/o a les persones emprenedores que, a través dels blocs, s’estant fent més visibles a Internet i estant incorporant nous projectes i sinergies.

Tot just després de la seva intervenció, van haver moltes preguntes per part dels i les assistents a l’acte. Alguns dels temes que van sorgir van ser com les empreses es poden donar a conèixer a través d’Internet d’una forma eficaç, i com saber triar les fonts d’informació que generen continguts fiables, veraços i de qualitat.

Cal dir que, durant el desenvolupament de l’acte, van haver moltes persones que ens van seguir a través de les diferents xarxes socials, especialment Facebook i Twitter (a través de la hashtag #apliDEX), i van realitzar les seves aportacions d’idees, reflexions i preguntes a la Dolors Reig, en una experiència molt interactiva i fructífera. Així mateix, les dones i homes assistents a l’acte van poder provar la nova aplicació per a mòbils que Dones en Xarxa ha impulsat i que estarà disponible per a la resta de persones durant els propers dies.


24 de març 2011

La feminista Nawal El Saadawi en Nueva York



Traducción para www.sinpermiso.info: María Julia Bertomeu.

La gran feminista y laicista egipcia Nawal El Saadawi electrifica a su auditorio en Nueva York vinculando feminismo, democracia e igualdad económica.

Tiene cerca de 80 años, peinado hacia atrás su blanco pelo, descubriendo un rostro tan radiante como seductor. Ha sido censurada, perseguida, amenazada, transterrada, sometida a fatwah y encarcelada. Su clítoris le fue sajado a la edad de 6 años, y escribió sus memorias sobre un rollo de papel higiénico mientras estaba en la cárcel por atreverse a escribir abiertamente sobre sexualidad femenina. Estas últimas semanas se plantó día tras día en la Plaza Tahrir durante el levantamiento popular egipcio, animando la protesta y albergando en su propia casa a los manifestantes.

Ayer por la noche, en el lado occidental de la ciudad de Nueva York, la leyenda feminista Gloria Steinem organizó una recepción para una mujer cuya obra he dejado una enorme impronta en el anhelo global de libertad e igualdad. Nawal El Saadawi, la homenajeada, es la indomable escritora, activista, médica y psiquiatra feminista que ha centrado su trabajo en las relaciones entre hombres y mujeres y el Islam: una relación complicada, por decirlo con moderación. "El feminismo islámico vive y goza de buena salud", anunció en medio de un gran aplauso en una sala atestada de periodistas y activistas reunidos para rendir homenaje a una figura de dimensiones mundiales. Vivaz y rebosante de humor, la Dra. Saadawi electrizó la sala con la energía y el carisma que comunicaron coraje a la protesta democrática egipcia.

Oí hablar por vez primera de la Dra. Saadawi a fines de los 90, cuando preparaba un reportaje sobre la asombrosamente difundida mutilación genital femenina. Aprendí que a centenares de millones de mujeres del Norte de África y el Próximo Oriente se les habían rebanado los órganos genitales, mutiladas y estragadas mediante una variedad de prácticas que resultan en horribles problemas de salud, por no hablar de traumas psicológicos, y aun la muerte. Es un problema cultural y es, también, un problema económico. Las mujeres que llevan la carga del grueso de las labores agrícolas en muchas zonas en las que se practica la clitrictomía están tan debilitadas por las complicaciones de salud resultantes, que no puede desarrollar el trabajo necesario para producir y cultivar las cosechas que precisa la supervivencia de la comunidad. A lo largo de su dilatada carrera, la Dra. Saadawi ha trabajado sin desmayo para explicar la devastación económica resultante de la subyugación de las mujeres.

En la reunión de Nueva York, la Dra. Saadawi contó el trabajo histórico de las feministas islámicas en todo el planeta, sorprendiéndome con el hecho de que las mujeres tunecinas consiguieron el derecho al aborto 8 años antes de que las norteamericanas lograran la sentencia Roe vs. Wade. Nos recordó que no se puede tener una democracia en un país islámico sin la plena participación de las mujeres, como no se puede tener una democracia en una sociedad capitalista en la que hay un abismo que separa a ricos y pobres. Nos dejó meridianamente claro que los vínculos entre el feminismo y la política y la economía globales resultan cruciales para entender las vías por las que podría progresar la especie humana. Combativa tras décadas de desafiar a algunos de los peores defensores del patriarcado en los distintos lugares del planeta, diríase que, con la edad, se ha hecho aún más radical.

Nawal el-Saadawi es una veterana escritora, ensayista y luchadora feminista egipcia, mundialmente reconocida. Lynn Parramore es coeditora del diario electrónico de economía New Deal 2.0.

22 de març 2011

La feminista algeriana Wassyla Tamzali parlarà dels seus llibres



La feminista algeriana Wassyla Tamzali parlarà dels seus llibres el proper dijous, 24 de març a les 7 de la tarda a la llibreria Pròleg (c/ Sant Pere més alt, 46).

Wassyla ha exercit com a advocada a l'Alger i posteriorment com a directora de Drets Humans de la Unesco a París. Actualment reparteix el seu temps entre l'escriptura i la militància en el sí del moviment feminista magrebí i a favor d'un diàleg entre els pobles del Mediterrani.

Llibres

El Burka como excusa. Terrorismo intelectual, religioso y moral contra la libertad de las mujeres.

La feminista argelina Wassyla Tamzali participa en el debat europeu sobre l’ús del burka, situant-se en un rebuig absolut d’aquest. Des de la convicció que portar el burka és una “violació de les lleis existents i de l’ordre públic”, l’autora fa una anàlisi crítica de diferents aspectes: històrics, religiosos i morals, en relació amb el burka. A més, demostrant el seu coneixement del dret internacional, realitza una crítica oberta a les polítiques francesa i espanyola (en especial PSOE i PSF) pel que fa al vel. El volum inclou l’informe sobre la polèmica del burka a Espanya i un apropament a aquest tema d’Itziar Elizondo.

Carta de una mujer indignada. Desde el Magreb a Europa.

En aquesta edició de Feminismos, l'autora interpel·la als intel·lectuals occidentals que han lluitat per la universalitat dels drets de la persona i que avui es mostren incapaços de concebre aquesta universalitat més enllà d'Europa. Ells, que van defensar els principis de­mocràtics fonamentals als seus països, que van militar a favor de la descolonització, per casualitat han oblidat les seves lluites? Aquest llibre posa de manifest la renuncia del pensament europeu davant l'auge dels grups comunitaris. Prenent com a referències la condició de les dones, la llibertat de consciència o la diversitat cultural, l'autora passa pel sedàs les idees de tolerància, “laïcisme obert”, “islam moderat” i “dret a la cultura”, així com les seves conseqüències polítiques als països àrabs i musulmans.

Més informació: www.llibreriaproleg.com

21 de març 2011

Exposició "Si les parets parlessin" al CIRD



L’entitat "Les Golfes" presenta "Si les parets parlessin", al Centre d'Informació i Recursos per a les Dones (CIRD). Una exposició que mostra l’origen de la violència de gènere. A través de la "reconstrucció" d’una casa en què hi ha maltractaments, l’entitat pretén posar de manifest l’evidència dels senyals de la violència. Només d’aquesta manera, és a dir, detectant i fent visible l’origen del problema, es pot reaccionar i actuar en contra. Es podrà veure fins el 10 d'abril, de dilluns a divendres de 9 a 20 h i dissabtes de 9 a 14 h.

Les Golfes són un col.lectiu d'il.lustradors/es que es troben al Barri de Gràcia.

c/Llibertat 28, baixos
08012 Barcelona
T. 93 500 64 55

c/ Camèlies, 36-38
08024 Barcelona
Tel. 932 850 357

20 de març 2011

Dones i creació



Anna Bofill, arquitecta i compositora.

No es pot negar que s’ha avançat molt en drets i oportunitats de les dones per anar cap a una societat més equitativa (encara que com s’ha dit aquests dies queda bastant per assolir en temes tan bàsics com el treball o la justícia), tanmateix la distància més gran està al món de la cultura. I es que la cultura no és només entreteniment, com es pretén avui dia, cultura és coneixement i pensament, és a dir abarca tota la producció de la ment humana, on resideixen les idees, en definitiva és el poder de la saviesa. Els homes han volgut històricament tenir aquest poder.

En altres èpoques no massa llunyanes, les dones sàvies eren considerades bruixes i, cremades a la foguera. I ara no ens cremen veritablement però ho fan simbòlicament amb diversos procediments. O bé pel silenci, obviant la nostra creació a quasi bé tots els àmbits de la cultura, o bé per la confusió que s’està fent entre creació i interpretació o representació. Per exemple, al Festival “Ellas crean” que cada any s’organitza a Madrid amb subvenció del Ministeri de Cultura i del d’Igualtat, a les programacions del 2010 i 2011, s’ha generat una gran confusió sobre el concepte de creació, específicament al camp de la música.

Un festival que pretén donar visibilitat a la creació de les dones perpetua la invisibilització de les compositores, perquè els concerts de música clàssica que programen son de cantants estrangeres de renom que interpreten compositors homes i tan coneguts com Schubert, Vivaldi, Malher o Schumann, o de pianistes que donen a conèixer autores ja desaparegudes amb l’excepció d’una sola dona compositora espanyola d’ara. Sembla que hi ha hagut un retrocés respecte als anys 2007 i 2008 en els que al menys van dedicar un concert a les dones compositores actuals de l’estat espanyol.

Es vol confondre “l’autoria amb l’interpretació”, sembla que passa millor el veure-les com a “artistes” perquè com a creadores dol, no agrada, però a qui no agrada? Als programadors de la cultura o gestors culturals? I per quina raó?

Una confusió s’ha donat també a la exposició “Heroïnes” que el Museo Thyssen fa aquests dies a Madrid. Amb la propaganda que l’exposició fa un homenatge a la dona de la modernitat, presentant obres de grans pintors i pintores des de el Renaixement als nostres dies, tanmateix no s’exposa l’obra de les dones com autores, i la imatge de la dona a l’art, en el paper “plenamente reconocido por la contemporaneidad, el de heroína”. (Mariano Navarro, El cultural.es, 11/03/2011).

És a dir planteja com són “vistes” les dones per artistes homes y per artistes dones, però amb una inclinació cap a romàntics, prerrafaelites i simbolistes, i dels contemporanis quasi tot son dones les autores. Hi ha un nombre bastant gran de “magues” i “màrtirs”, així com alguns autoretrats (Sofonisba Anglissola, Artemisia Gentileschi o Frida Kalho).

Si el tema és la representació de la dona a l’art, no pot haver gaire provocació ni capgirament de rols o de móns. Sembla que s’ha optat pel classicisme i el políticament correcte doncs no s’exposen obres d’aquelles artistes dones que més han contribuït a la construcció d’un altre imaginari que no sigui el mateix que el masculí, un de propi que surt de l’experiència o del propi cos. Un altre cop poques dones com autores i moltes com a protagonistes de l’imaginari masculí.

18 de març 2011

Presentació de La Independent al CIRD

Escrit per Fabiola Llanos de La Independent

Una Agència de notícies amb continguts des dels ulls de les dones.

El passat dimecres 16 de març, amb la conducció de l'acte per part de la Directora del Centre d'Informació i Recursos per a les Dones (CIRD), Gemma Nicolás i amb la intervenció de Montserrat Minobis, Presidenta de la Independent, i Elsa Blasco, Regidora de les dones de l'ajuntament de Barcelona es va presentar per recolzar formalment a La Independent, eina importantíssima de les dones catalanes per a la consecució de l'equitat davant la informació que -fins ara- ens arriba des de la majoria de mitjans generalistes.

A l'acte van assistir dones del món associatiu i de les administracions públiques, establint nous llaços per treballar conjuntament amb La Independent.

A més de felicitar la iniciativa de les dones que van impulsar aquest projecte, la responsable de la Regidoria de les dones de l'ajuntament, Elsa Blasco, va remarcar d'una banda la maduresa dels moviments de les dones, i per un altre, la resposta davant una necessitat social . "No pot ser que ens expliquin les noticies d'una sola manera. Per tant, l'altre visió del món, l'altre 50%, també té el dret de sortir i fer-se sentir. Segur que són molts els reptes: la lluita contra els estereotips, aquesta imatge sexista que a tot arreu aquesta instal·lada a la nostra societat. Podrem coneixer un altre tractament de diverses temàtiques, mes acurat i menys carregat de morbositat, com per exemple el tractament de la violència masclista o del treball del sexe: existeixen altres maneres d'informar, sense una imatge de les dones carregades de tòpics.

Si volem un món mes just, mes equitatiu, mes igualitari, projectes com el de La Independent son imprescindibles.

17 de març 2011

Manual de Paternidad Express de PPIINA


Con motivo del ‘día del padre’, la Plataforma por Permisos Iguales e Intransferibles de Nacimiento y Adopción (PPIINA) presenta el MANUAL DE PATERNIDAD EXPRESS.

Con este manual se quiere denunciar que no se puede avanzar en corresponsabilidad y ‘ser un buen padre’, responsable de cuidar en igualdad sin PERMISOS IGUALES, INTRANSFERIBLES y REMUNERADOS AL 100%.

Més informació: www.igualeseintransferibles.org

16 de març 2011

Presentació "La Independent"



Presentació al CIRD (c/ Camèlies, 36-38) de l'Agència de Notícies amb Visió de Gènere, La Independent. Benvinguda a càrrec de la Regidora de Dones i Joventut, Elsa Blasco i conducció per la directora del CIRD, Gemma Nicolás Lazo amb la intervenció de Montserrat Minobis, Presidenta i Teresa Carreras, Directora, de La Independent. A partir de les 6 de la tarda.

Des de l'any 2007, l'Associació Dinamitzadora de la Xarxa Internacional de Dones Periodistes i Comunicadores de Catalunya - Xarxa internacional de Periodistes amb Visió de Gènere (AD.XIDPIC.CAT-XIPVG) ha estat treballant per posar en marxa un projecte innovador: la primera Agència Catalana de Noticies amb Visió de Gènere. El mes de febrer passat es va convocar una reunió amb totes les persones que integren la Xarxa, on el Comitè impulsor de l'Agència hi va presentaren el desenvolupament del projecte. L'Onze de setembre del 2010, diada nacional de Catalunya, La Independent va activar el portal i va fer el primer enviament de notícies.

L'AD.XIDPIC.CAT-XIPVG la inicien l'any 2005 un grup de dones periodistes i d'altres vinculades a professions relacionades amb la comunicació. Eren conscients del paper dels mitjans de comunicació en la difusió i reproducció de models de comportament, i de la necessitat de pensar i difondre models no discriminatoris i que fomentin la igualtat. Des del primer moment l'organització va comptar amb un grup destacat de periodistes i comunicadores, però també amb associacions de dones -amb una llarga presència i tradició a Catalunya-, així com amb col·lectius que, des de diferents àmbits, treballen a favor dels drets humans. Recentment, s'hi han afegit associacions dels nous corrents d'Homes per a la Igualtat.

L'AD.XIDPIC.CAT-XIPVG és un espai de trobada, d’intercanvi d’idees i de projectes que aspiren a fer visibles les preocupacions d’aquests col·lectius, els seus objectius, i projectes. La voluntat és de fer-ho a través de models d’informació i de comunicació no androcèntrics i, en conseqüència, més democràtics.

Les tecnologies digitals d’Informació i comunicació (TIC) han estat una peça clau en el funcionament intern de l'AD.XIDPIC.CAT-XIPVG. Són l’eina estratègica dels projectes que impulsa l’associació, que tenen per objectiu sensibilitzar la ciutadania a través dels mitjans de comunicació (generalistes, locals, del “tercer sector” i alternatius), sobre la perspectiva de gènere.

Actualment, reben els dos enviaments setmanals de La Independent 2000 subscriptors i subscriptores (entre periodistes, mitjans, associacions de dones, ONG, entitats i intitucions) a través d'una llista de correus electrònics. Setmanalemt es fa també un enviament en llengua castellana a les i als periodistes de la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere.

Més informació:


15 de març 2011

Taller de Creixement Personal al CIRD


El Centre d'Informació i Recursos per a les Dones (CIRD), organitza un Taller de Creixement Personal per a Dones de totes les edats. Un espai d'autorreflexió i autoaprenentatge.

Lloc: Centre d’Informació i Recursos per a les Dones (CIRD).
Sessions: Del 23 de març al 25 de maig 2011 (ambdós inclosos).
Horari: Dimecres de 10 a 12 h.
Inscripció gratuïta: De l'1 al 18 de març 2011, presencialment als PIADs Eixample (c/ Mallorca, 219) i Gràcia (Pl. Vila de Gràcia, 2).

Organitzen: CIRD, PIAD Eixample i PIAD Gràcia.
CIRD
c/ Camèlies, 36-38. 08024 Barcelona

www.bcn.cat/dones
Bus: 24, 31, 32, 39, 55, 92, 74, 116
Metro: Línia IV (Groga): Alfons X o Joanic

14 de març 2011

Reportatge de BTV sobre el PIAD - Sant Andreu


Punts d'Informació i Atenció a les Dones (PIADs) són serveis municipals de proximitat que ofereixen informació, formació i assessorament en tots aquells temes d'interès per a les dones i també possibiliten l'accés a diferents recursos de la ciutat. A Sant Andreu, aquest espai està ubicat al barri de la Trinitat Vella i atén prop de 40 dones mensualment. Les usuàries poden rebre orientació personal, laboral i legal així com trobar un espai de reunió. 

10 de març 2011

Presentació dels nous serveis i recursos del CIRD



El Centre d'Informació i Recursos per a les Dones (CIRD) presentarà les noves línies de treball, el catàleg de recursos per a la sensibilització i el nou equip. L'acte serà a càrrec de la Regidora de Dones, Elsa Blasco i al final hi haurà una copa de cava.

El Centre d’Informació i Recursos per a les Dones (CIRD) és un servei municipal que depèn de la Regidoria de Dones i Joventut i que té la finalitat de corregir les desigualtats de gènere a la nostra ciutat i garantir els drets de la ciutadania de les dones. Es defineix com un servei dirigit a totes les dones per donar resposta a les diferents demandes d'informació i assessorament i potenciar els processos d'autonomia, per desenvolupar i promoure la participació política i social de les dones.

Organitza: CIRD. Regidoria de Dones i Joventut, Ajuntament de Barcelona
Dia: Dijous, 10 de març
Hora: 18 h
Lloc: CIRD. c/ Camèlies, 36-38
Més Informació:
www.bcn.cat/dones

09 de març 2011

Asociación de orientación a mujeres immigrantes (AOMI)

 

Tiene como misión el posibilitar diversas líneas de orientación a la Mujer inmigrante, potenciándola en su proyecto de vida, ya sea como emprendedora de ideas, de iniciativas de negocio, o como trabajadora con cualificación, de manera que posibilite mejorar su calidad de vida y la de su grupo familiar. Creemos en la fuerza laboral cuantitativamente y cualitativamente de la mujer y su e puje en seguir adelante, y que a pesar de las contracciones del mercado laboral su empuje en seguir adelante, hemos desarrollado tres líneas de actuación, en tres áreas principales de orientación:
1. Jurídica
2. Inserción socio-laboral
3. Talleres y charlas en derechos sexuales y reproductivos

Creemos en el trabajo en red, consolidando el necesario tejido asociativo, es así que las comunidades inmigrantes se vuelven más visibles en su actuación social en ejercicio de la ciudadanía, en paridad e igualdad de derechos. Por ello nos agradaría poder compartir un escenario de intercambio y sinergias.

Blog de AOMI:
http://aomicat.blogspot.com/

08 de març 2011

Lliurament: XXV Edició dels “Premis 8 de Març- Maria Aurèlia Capmany”



Acte commemoratiu del Dia Internacional de les Dones on és lliuraran els Premis 8 de Març Maria Aurèlia Capmany, a càrrec de l'Alcalde de Barcelona, Jordi Hereu i la Regidora de Dones i Joventut, Elsa Blasco.
Celebrem la XXV edició del Premi 8 de març - Maria Aurèlia Capmany, i ho fem amb un tema clau per assolir l'equitat entre homes i dones: la promoció de la coeducació a la nostra societat.

Amb aquesta nova edició del Premi 8 de març-Maria Aurèlia Capmany volem recolzar aquelles iniciatives que tinguin per objectiu la promoció de la coeducació i, per tant, la potenciació de la igualtat real d'oportunitats i l'eliminació de tota mena de discriminació per raó de sexe, així com la integració de forma explícita i amb continguts de la perspectiva de gènere.

Des de la Regidoria de Dones creiem que és necessari que des del món educatiu en un sentit ampli (l'escola, el món del lleure, la família i els mitjans de comunicació) és treballi des d'una perspectiva coeducativa, perquè es valori indistintament l'experiència i l'aportació social i cultural de les dones i els homes, que no s'estereotipin actituds i aptituds i que es reconeguin i respectin les diferències sense silenciarles ni jerarquitzar-les. Per què considerem que la perspectiva de coeducació és imprescindible si volem construir relacions entre homes i dones molt més equitatives.

Organitza: Ajuntament de Barcelona
Dia: Dimarts, 8 de març
Hora: 18 h
Lloc: Ajuntament de Barcelona, Saló de Cent. Plaça Sant Jaume
Més Informació:
www.bcn.cat/dones

07 de març 2011

CLUB DE LECTURA: "Lletres de Dones" al CIRD

El Centre d’Informació i Recursos per a les Dones (CIRD), presenta el Club de Lectura "Lletres de Dones". El Club vol reunir a totes les persones interessades en la literatura escrita per dones. A partir de la lectura i el comentari d’obres s’anirà descobrint un món vist amb ulls de dona i escrit amb mans d’escriptora. S’aprofundirà en textos que són exemple de la qualitat literària que van tenir i tenen moltes escriptores del nostre país i d’arreu del món.

Lloc: Centre d’Informació i Recursos per a les Dones (CIRD).
Presentació: Dijous, 17 de març 2011
Sessions: Primer dijous de mes, d’abril a juliol 2011
Horari: De 2/4 de 7 a les 8 del vespre
Inscripció gratuïta: Del 3 al 15 de març 2011, presencialment al CIRD

Organitzen: CIRD, Biblioteca Jaume Fuster i Biblioteca Guinardó-Mercè Rodoreda.
CIRD
c/ Camèlies, 36-38. 08024 Barcelona

www.bcn.cat/dones
Bus: 24, 31, 32, 39, 55, 92, 74, 116
Metro: Línia IV (Groga): Alfons X o Joanic

03 de març 2011

Projecte Canviem-ho


Presentació del projecte Canviem-ho

Canviem-ho és una iniciativa pionera a Catalunya, impulsada per la Regidoria de Dones i Joventut, dirigida a promoure la conscienciació, la participació i la implicació dels homes en l'equitat de gènere. Té la voluntat de promoure accions específiques adreçades als homes perquè se sumin i es comprometin, de forma activa i juntament amb les dones, en l'assoliment d'una societat més justa i igualitària a través del foment de valors, actituds, comportaments i relacions de respecte i de cura.

Canviem-ho és un projecte del Servei d'Atenció a Homes per la promoció de relacions no violentes (SAH), depenent de l'Ajuntament de Barcelona. El SAH és un espai d'informació, assessorament i tractament adreçat a homes que volen canviar la seva manera de relacionar-se, allunyant-se de les conductes violentes

Organitza: Regidoria de Dones i Joventut, Ajuntament de Barcelona
Dia: Dimarts, 3 de maig
Hora: De 18h a 19.30 hLloc: Centre Cívic Pati Llimona, Sala Ma. Aurèlia Capmany. c/ Regomir, 7
Més Informació: www.bcn.cat/canviem-ho

02 de març 2011

La dignitat pública de les dones



M. Dolors Renau,
Psicòloga i Expresidenta de la Internacional Socialista de Dones

Milers de dones italianes han sortit al carrer per manifestar el seu rebuig a la conducta del president del govern, mentre la fiscalia l'acusa d'afavorir la prostitució d'una menor. El senyor Berlusconi, que ha mantingut al llarg de tots aquests anys una conducta pública i privada clarament masclista, és responsable, més enllà de la possible culpabilitat en aquest cas concret, d'haver estat l'exemple vivent d'un model d'home que no ens és desconegut. L'home que, tal com ell assegura, “estima i valora” molt les dones, a l'estil d'aquells que ens deien fa uns anys: “Jo sóc molt feminista: m'agraden molt les dones”. La qüestió és saber què vol dir per a ell “estimar” i quin tros de la dona valora i, amb les seves accions des de la cúpula del poder polític i mediàtic, promociona. La seva actitud té dues greus conseqüències. Saltant-se amb tota impunitat la barrera que hauria de separar els seus gustos privats de les seves funcions públiques, ha promocionat un tipus de dona que correspon a determinats somnis i desitjos masculins que pertanyen al més íntim de la privacitat. L'autèntic escàndol no deriva tan sols del cas concret que el porta als tribunals (un entre molts d'altres...), sinó del fet que la màxima autoritat política del moment amb el seu vistós exemple legitima i promou la dona “ reduïda” i “feta a trossos”. Una dona convertida en unes quantes peces conjuntades en una anatomia de cos jove i sexualment desitjables. La dona objecte ha anat ocupant espai en la vida pública d'Itàlia mentre el missatge degradant ha estat dient: no cal ser intel·ligents, ni treballadores ni ben preparades o sàvies: el que cal és ser molt desitjables. Aquest tipus de masclisme semblava ja cosa del passat. Sortosament milers de persones han reaccionat amb força. I ens han retornat la imatge de les grans lluitadores pels seus drets que han estat durant molts anys les italianes. La segona conseqüència té a veure amb el fet de sumar, amb els seus escàndols, una forma més de descrèdit a la vida política, ja prou malmesa en els últims anys per la corrupció i el control dels mitjans de comunicació, amb tot el poder que aquesta possessió atorga.

Els defensors de Berlusconi ens diuen que ha estat elegit democràticament –cosa certa i deplorable– i que això és degut a l'existència d'una profunda complicitat amb la ciutadania que valora les seves aventures econòmiques i sexuals perquè resulten ser el somni de molts italians. Com si la possible complicitat vergonyant de molts ciutadans justifiqués l'escàndol públic. Em nego en rodó a creure en aquesta visió dels italians i em malfio de l'ús que aquests defensors en fan. D'altres diuen que les dones que protesten tenen un deix de beateria, d'oracions, reclinatoris i olor de naftalina. Res més fals. Protesta una gran varietat de grups: els uns lligats a partits polítics i d'altres independents i de tota mena de creences. Elles no volen saber de cap dignitat que no sigui la fonamental de l'ésser humà femení, que es nega a ser considerat tan sols com un tros d'aquest total que és la persona. Reivindiquen els drets humans de les dones en un moment, a més, en què no troben resposta als seus problemes (treball, maltractaments que augmenten, etc.) mentre el missatge públic les situa sota els focus jugant el paper d'encantador entreteniment. Queda pendent, però, la resposta a una pregunta força inquietant: els diversos partits de l'esquerra democràtica, han donat suficient importància als escàndols relacionats amb la dignitat de les dones? La qüestió dels drets humans femenins és un tema prioritari? Està aquesta qüestió prou arrelada en la cultura política de l'esquerra? Potser, un cop més, no se n'ha vist la transcendència fins que elles, ja fartes, l'han treta al carrer. Quant de camí per recórrer ens queda en aquesta Europa suposadament civilitzada!